Escrit que
li vàrem llegir quan es va jubilar a la nostra escola.
Durant el curs hem
sentit moltes vegades:
-Sabeu on és
l’Antònia?
I l’Antònia, que
amb els anys s’ha anat tornant encara més polifacètica, podia ser
a molts llocs. Podíem trobar-la al Parvulari, entre els més menuts,
observant atentament les trajectòries dels cargols, a l’aula
d’informàtica amb un grup d’alumnes cara a l’ordinador, a la
seva classe fent llegir o bé donant els últims tocs al rei
Carnestoltes, al Pessebre o al mural del “Dia de la Terra”, tant
se val.
A partir d’ara també
ens preguntarem:
-On deu ser
l’Antònia?, però la pregunta tindrà un altre matís, amb un xic
d’enveja, un pèl de xafarderia i un molt d’enyorança. El que
més ens agradaria seria que, quan algú fes aquesta pregunta, una
veu coneguda, la teva, ens respongués:
-Sóc aquí!
Estimada
Antònia, sempre et recordarem. Ara que pots voltar a pler,
endevinarem la teva essència contemplant la natura i et veurem entre
les flors, les pedres, els arbres... i quan el sol vagi a la posta
obsequiant-nos amb tons irisats que poc a poc es van apagant,
recordarem que dorms en pau.
Escola Les
Pinediques
Quan veus que persones que havien format part de la teva vida passen a ocupar un espai només en el record t'adones de tot el temps que ha passat.
ResponEliminaI repetim : "QUANTS RECORDS AMAGATS ENTRE ELS PINS"
Dolors
Feia molts anys que no sentia a parlar d'ella, la vaig tenir molts anys de mestra. Núria.
ResponEliminaEl vent fa caure les fulles i despulla els arbres...Recordo les tevés paraules quan deies: que lentament es pon el sol a la tardor.
ResponEliminaMentres l'observo i l'assaboreixo anyoro tots els moments compartits.
Dolors